Els nostres videos

Loading...

TRADUCTOR / TRANSLATE

divendres, 13 de juny de 2014

Alba Casanovas, 59"85 en 400m.t. Crònica d'una marca anunciada.

Alba Casanovas, el passat 31 de Maig, quan es proclamà Campiona de Catalunya absoluta dels 400m.t.
Quan un/a atleta fa marca personal sempre és motiu d'alegria per a l'equip tècnic que el/la dirigeix. Però un cop dita aquesta obvietat, no és cap secret que hi ha registres que enorgulleixen més que d'altres perquè són el resultat de reconduir difícils situacions esportives i personals. El cas de l'Alba Casanovas Muntada (FCB) és un d'aquests casos. Ahir, l'Alba va rebaixar un d'aquells murs que només poden entendre els que es passen dia rere dia a la pista lluitant per llurs somnis, el dels 60" en 400mt. En el XVII Trofeo Internacional Ciudad de Salamanca Memorial Carlos Gil Pérez, la surienca establerta a Lleida va guanyar la volta a la pista amb tanques amb uns excepcionals 59"85, a tan sols 3 dècimes de la mínima de participació per als Jocs del Mediterrani Sub-23, fins situar-se líder del rànking espanyol promesa i 3a en l'absolut, darrera de dos tanquistes consagrades com Laura Natali Sotomayor i Olga Ortega.
Però arribar fins aquí no ha estat gens fàcil. L'Alba va arribar a Lleida la tardor del 2011 per estudiar a la Universitat de Lleida, però també amb l'objectiu i la il·lusió d'entrenar amb la millor atleta que mai he tingut, la quatrecentista Laia Vilalta Blanch, que aquell mateix any s'havia imposat en els campionats d'Espanya Indoor, marcant un nou rècord de Catalunya Absolut que encara perdura, amb 54"45. L'Alba frisava per començar a treballar al costat de la que per a ella era un referent, i deixar enrere la desmotivació en la que era immersa pels problemes físics que arrossegava de la seva anterior etapa, i que ni tan sols l'havien permès arribar a la final en els seu primer Campionat d'Espanya Júnior a l'aire lliure. De fet inclús s'havia plantejat abandonar l'atletisme. Però, com ja sabeu, Laia va haver de deixar l'activitat atlètica prematurament per una desgraciada lesió de genoll, i Alba es va trobar de cop a Lleida sense companya d'entrenaments. D'aquesta manera les sessions es van fer més difícils de portar, sobretot quan encara es reproduïen els problemes al peu i en tota la cadena muscular posterior. Els inicis van ser durs, i la situació encara es va agreujar més quan l'estiu del 2012 va patir un nou trencament fibril·lar a l'isquiotibial dret, que es sumaria als que ja havia tingut en campanyes prèvies. Malgrat que la lesió es produïa a 4 setmanes del Campionat d'Espanya Júnior, una recuperació ben planificada i algunes sessions de psicologia esportiva amb Fanny Majó, per agafar seguretat, ens van permetre arribar a Avilés amb unes mínimes garanties. No havíem entrenat gens i els temors ens acompanyaven, doncs la reproducció de la lesió hagués estat un seriós problema. Però finalment tot va sortir bé i Alba va guanyar el campionat, i de pas va fer marca personal (1'00"56) i mínima pel Campionat del Món Júnior de Barcelona. La primera temporada la vàrem salvar amb nota.
La següent temporada, la 2012-2013 va ser una bona campanya, però sense estridències. Alba va seguir entrenant amb els problemes físics als que ja ens estàvem acostumant. Vàrem seguir amb les habituals i freqüents sessions de fisioteràpia, amb les periòdiques revisions podològiques, i inclús vàrem acudir al CSD de Madrid on se li van efectuar diverses proves, entre elles una valoració de força isocinètica. Però no va ser concloent. Ella tenia dubtes en les seves possibilitats, els estudis l'estressaven, i els nervis afloraven, però tot i així es va proclamar campiona d'Espanya Promesa i va rebaixar el seu registre personal fins l'1'00"40. No va ser un mal any, però hagués pogut ser millor.
I així arribem a la present temporada, la 2013-2014. L'any no va començar gaire bé. La temporada d'hivern va venir acompanyada de nous problemes en els isquiotibials i lumbars, i molts entrenaments es van reduir a la mínima expressió, fins el punt que quasi no va poder competir en els campionats indoor. En aquell moment em vaig plantejar que així no podíem seguir d'aquella manera. Que definitivament s'havia de trobar l'arrel dels problemes físics de l'Alba, que de retruc li comportàvem el lògic desànim i una actitud negativa. Lo primer que vàrem fer va ser anar al CAR i posar-nos en les mans del genial Miquel Angel Cos. Ell va començar a trobar les claus del problema i ens va facilitar una rutina d'exercicis per tal de corregir els importants desequilibris estructurals de l'Alba, al temps que pràcticament ens desaconsellava seguir amb el tradicional treball de musculació amb sobrecarregues. Aquesta actuació es va complementar amb les innovadores Tècniques d'Activació Muscular que David Carreras, professor de l'INEFC-Lleida, ha introduït a la nostra ciutat. La combinació dels entrenaments amb els consells d'aquests dos magnífics professionals ens ha portat fins on som ara. No podem executar molts dels exercicis que s'inclouen en un entrenament tradicional. No treballem la força amb sobrecàrregues, no realitzem multisalts, ni exercicis pliomètrics, al menys fins que la situació no es recondueixi. Però a mi això no em preocupa, jo ja fa molt de temps que em decanto per entrenaments de força més funcionals i no podem dir que les coses  ens vagin malament. Sigui com sigui, el que ha de prevaldre sempre és la individualització de l'entrenament. Cada atleta té el seus requeriments, les seves característiques, i el que es bo per uns, és inadequat per d'altres.
Ara toca seguir i fer tot allò possible per consolidar aquest gran registre en els propers Campionats d'Espanya i, d'aquesta manera, acomiadar l'Alba com es mereix abans de començar la seva aventura americana el proper curs 2014-2015

400m.t. del Trofeo Ciudad de Salamanca 2014