Laia Vilalta Blanch deixa l'atletisme

Aquesta és la notícia que mai hagués volgut publicar, aquella que m'obliga a fer-vos partícips del que, segurament, és un dels moments més difícils de la meva trajectòria com entrenador. Laia Vilalta Blanch penja les sabatilles després de lluitar sense èxit amb el seu genoll lesionat. 

Aquella petita i extravertida atleta que vaig començar a entrenar quan tot just ella era cadet, s'ha convertit en una excepcional dóna i en una grandissima esportista, a la que només una maleïda lesió ha pogut retirar de les pistes. Han estat 3 anys de lluita sense treva, en els que ha conegut diversitat de diagnòstics que han comportat més d'un tractament, inclosa una intervenció quirúrgica que semblava que havia de ser definitiva. Malgrat tot, les molèsties continuen existint, i a dia d'avui la Laia no pot entrenar sense dolor. Un dolor que ha acabat passant de l'articulació al seu cor per acabar dient: Prou!
Laia ha estat una de millors esportistes que mai he entrenat, sinó la millor. Sempre deixava sobre la pista mostres de la seva gran capacitat de lluita i patiment. Aquestes qualitats l'han portat a assolir la majoria dels objectius que s'ha proposat, superant tots tipus d'entrebancs. Campiona de Catalunya i Espanya en diverses ocasions en categoria Juvenil, Júnior, Promesa i Absoluta, en 200m.ll., 400m.ll. ó 800m.ll., i internacional amb Espanya en categoria Júnior i Promesa en els 400m.ll. En aquesta prova encara ostenta el rècord de Catalunya Absolut Indoor amb 54"45, distància en la que ha arribat a ser Campiona d'Espanya Absoluta Indoor i una de les millors de tots els temps a nivell estatal.  Per això, i perquè conec el seu talent, m'atreveixo a dir que amb la seva marxa l'atletisme català i espanyol perd una de les esportistes amb més talent i futur.
Esportista fins la medul·la, fidel al seu entrenador, la seva simpatia i humilitat l'han fet ser estimada per tots. Com entrenador no puc més que dir bondats de Laia, i no ho faig falsament com a comiat, ho dic tal com em raja. En tots aquests anys hem compartit tota mena de situacions i sentiments: patiment, il·lusió, triomf i desencís... però el balanç és clarament favorable, i mercès a això, ambdós hem anat creixent, ella com a esportista i jo com a tècnic.
Laia, Ara comença per a tu una nova etapa en la vida que, segurament, serà encara més reeixida. Amb els teus valors, aquells amb que impregnes tot el que fas, no pot ser d'una altra manera. Saps que a la pista sempre tindràs els teus companys, el teu entrenador, que també és el teu amic, aquest que només pot dir-te: Gràcies per tot el que ens has donat. Gràcies per ser com ets!

A continuació i seguint el desitg de la Laia, us adjunto la seva carta de comiat:

No acostumo a expressar el què sento o a publicar el què passa a la meva vida a la xarxa, però la situació s’ho val. Després de molts anys, m’atreviria a dir que més de 15, he decidit penjar les sabatilles. No sé exactament des de quan he fet atletisme, deu ser perquè ho vaig començar a fer de ben petita, quan era aquella mocosa amb cues que empaitava la meva germana pels crossos i les pistes.

Després d’uns anys a l’escola d’atletisme vaig caure en mans dels qui seria el meu únic entrenador, el millor que he pogut tenir, dins i fora la pista. No tinc paraules per descriure el Quim, només entrar a la pista, sense dir paraula, ell ja sabia com em sentia, com em trobava, no calia donar explicacions si tenia un mal dia. Sempre m’he sentit recolzada per ell, en tot moment. Hem gaudit de moments molt bons i n’hem patit molts de dolents. Sempre al meu costat, amb paraules d’ànims quan les necessitava i silenciós en els moments més idonis. Hem plorat molt, d’alegria i de tristesa, de tot n’hem après. Hem estat un equip indestructible, avançant, construint i demostrant què tot és possible.

L’atletisme m’ha donat moltes coses bones, he conegut molta gent, molts llocs i he descobert coses de mi que, de no ser per aquest esport no hauria conegut. He crescut amb l’atletisme, ha format part de la meva vida durant molts anys, és per això que ara no sé què m’espera. No espero substituir-lo per una altra cosa, o esborrar-lo de la meva vida. Ha format, forma i formarà part de mi per sempre. Molts potser us preguntareu el perquè d’aquesta decisió, altres potser la intuireu, altres potser no l’entendreu. Quan una cosa no et fa feliç, et provoca tristesa i patiment, és absurd continuar fent-la. No és una decisió d’un dia per l’altre, són molts dies, setmanes, mesos, lluitant per no haver-la de prendre, per tornar a sentir el que l’atletisme em donava, aquell sentiment de superació, de satisfacció, de glòria, aquell patiment físic agradable de quan acabes un entrenament o aconsegueixes l’objectiu marcat, fruit de tant esforç. Allò tant difícil d’explicar que només els atletes sabem què és.

No vull fer el típic escrit agraint a la gent del meu voltant tot el què ha fet per mi, aquestes persones ja ho saben, ni tampoc fent un recordatori dels meus resultats esportius, no és l’important en aquest moment. Escric aquestes línies per intentar assimilar millor el què he decidit i per compartir-ho amb vosaltres. Començo una nova etapa en la meva vida, si més no, diferent. Només espero que com a mínim tingui tants bons moments com la que he viscut fins ara.

Gràcies a tots els què m’heu acompanyat al llarg de la meva vida esportiva, sobretot en els últims mesos, que han estat especialment durs.

Laia

 Laia Vilalta, Campiona d'Espanya Indoor 2010 i rècord de Catalunya de 400m.ll.