Els nostres videos

Loading...

TRADUCTOR / TRANSLATE

dilluns, 21 de febrer de 2011

Maleït carrer 1!

Ha faltat molt poc, massa poc com per digerir-ho amb tranquilitat. Encara repasso mentalment, un i altre cop, la cursa del diumenge i imagino un resultat diferent si Laia Vilalta (FCB) no hagués competit pel maleït carrer 1. Se que no serveix de res, i que el fet de córrer per aquest carrer va ser resultat  de  desaprofitar l'oportunitat de victòria durant la semifinal de dissabte, però no puc fer-hi més.  Els que hem estat quatrecentistes, sabem de la dificultat afegida que comporta plantejar una cursa de velocitat perllongada per un carrer amb la corba tan tancada, i més, quan es parla de corredors/es amb envergadura. Una dada prou significativa per il·lustrar la dificultat de l'empresa: Dels darrers 8 campionats d'Espanya Indoor, o sigui des de l'any 2004 (no he buscat més enrere) cap atleta que hagi corregut pel carrer 1 ó 2 ha baixat dels 56", ni ha millorat la 5 posició, tret de Laia aquest any, és clar. Però malgrat la desgràcia, la lleidatana va lluitar de principi a fi amb el convenciment que podia ser un altre cop al podi. El seu delicat genoll esquerre, i per tant el que cor amb major pressió per l'interior, sentia alguna molèstia,  però igualment va imprimir tota la velocitat possible en els primers 200m. La resta de participants van sortir també amb molta força, marcant un temps de pas molt inferior als 26". Laia no pogué avençar-les i a més, va patir alguna brusca maniobra quan intentava guanyar la posició a Olga Ortega (FCB), ja en el carrer lliure. Aquesta sobtada aturada encara li va restar més opcions. Tot semblava perdut i qualsevol altra corredora pot ser hauria baixat els braços. Qualsevol altra potser si, però ella no! A partir d'aquell moment, i corrent pràcticament tota la resta de la prova pel carrer 2, va lluitar per arrabassar la 5a posició a la seva companya del FCB i després fer el mateix amb la seva amiga Teresa Torres (Port d'Alacant) allà pels 350m. A partir d'aquell moment quedava el més difícil, atacar les millors que ja s'havien destacat uns mètres endavant. La recta final fou curta, massa curta per arribar al podi. Laia va arribar amb força, amb molta força, però l'avantatge guanyat durant els 200m primers metres per les atletes que  finalment coparien el llocs d'honor, era ja pràcticament insalvable. Van faltar molt poc, semblava impossible que hi arribés, però ho va fer i només una dècima la van separar d'un metall. Una actuació brillant que ens demostra el que ja sabíem, que Laia tenia veritables opcions de guanyar de nou el campionat malgrat el seu genoll. Però un campionat es guanya des del primer dia, des de la primera eliminatòria o semifinal, i allí, quan va ser el moment, vam desaprofitar la veritable oportunitat. Tan de bo prenguem nota per les properes oportunitats. Malgrat aquest darrer aspecte, m'enorgulleix la determinació, les ganes, la força demostrada durant la final. Jo sempre, en fred, em quedo amb lo millor i sense dubte, en aquesta esportista lo millor supera amb escreix lo negatiu, que és quasi imperceptible.