Per a quan un mòdul cobert a Lleida?

L'atletisme és un esport dur, sofert, sacrificat..., en el que l'esportista lluita contra els seus límits físics i psíquics. Una activitat on només assoleixen l'èxit els que són més ben preparats. Això ho sabem tots els que treballem sobre el tartan, la terra o l'asfalt.  Atletes i tècnics coneixem les dificultats exitents per arribar a l'excel·lència en el nostre rendiment, i que aquesta es cobra en ocasions un alt preu en forma de lesions i frustracions. El dia a dia d'aquesta lluita contra el crono o la cinta mètrica és difícil, però per si no n'hi hagués prou, els que entrenem a Ponent patim un entrebanc afegit: la climatologia.  Per això sovint ens desencantem quan veiem les condicions en que treballem, i les comparem a les que gaudeixen alguns dels nostres companys de la resta de Comunitats.
Durant l'hivern, el nostre dia a dia és molt dur. Es fa molt difícil assolir registres destacats i treballar als exigents ritmes que demana l'atletisme d'alt nivell en una instal·lació en la que regna el fred més rigorós, la boira i el vent gèlid. Mentre, en altres llocs de l'estat proliferen els mòduls coberts i pistes indoors que faciliten els entrenaments dels atletes. Puertollano (Ciudad Real) ha estat la darrera localitat en sumar-se a aquesta llarga llista de més de 30 punts de la geografia espanyola amb pistes sota cobert. I pel que fa a Catalunya, motor econòmic d'Espanya, líder en tants aspectes, només una pista coberta a Sabadell, i un modest modul cobert al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat. Els dos ubicats en llocs on la temperatura no és, ni de bon tros, tan extrema com a Lleida. Amb això no vull dir que no sigui ben justificada la seva construcció, res més lluny de la meva intenció i tan de bo encara ni hagués més, però si reclamo a les institucions més voluntat política i sensibilitat vers la nostra difícil especificitat. A Lleida entrenen en l'actualitat 3 atletes olímpics, als que cal sumar 4 atletes més que són internacionals, i prop de 10 més medallistes en campionats d'Espanya. Per tant, en un d'aquests freds dies d'hivern, podríem trobar a les instal·lacions de les Basses prop de 20 atletes d'alt nivell, a més a més de molts altres que busquen millorar llur estat de forma ja sigui en categories de promoció, de veterans o atletisme popular. Si amb totes aquestes dades no hem aconseguit ni un modest modul cobert, se'm fa difícil pensar que en un futur ho puguem assolir, tot i més quan l'atletisme lleidatà de promoció no passa pel seu millor moment.
Els que tenen més possibilitats econòmiques, laborals o acadèmiques opten per emigrar a instal·lacions i ciutats amb millors condicions. És per exemple el cas de Jackson Quiñónez, que entrena amb certa asiduitat en la pista coberta de Saragossa o en el modul cobert de la Residència Blume de Madrid. Jesús Àngel Garcia Bragado també compagina sovint els seus entrenaments a Lleida amb estades en Barcelona, Madrid o Múrcia. Però la majoria no poden portar a terme aquests desplaçaments, veient-se obligats a afinar el seu estat de forma sota temperatures que, en els millors dels casos, voregen els cero graus. Com us podeu imaginar l'objectiu és pràcticament impossible, encara que en ocasions es en sortim prou be per la qualitat humana i esportiva dels atletes i tècnics implicats.
Sevilla, Monachil, Antequera, Zaragoza, Oviedo, Santander, Sabadell, Santa Cruz de Tenerife, Segorbe, València, Valladolid, Soria, A Coruña, Ourense, Madrid, Gasteiz, Donostia, Puertollano, Gijón, Burgos i Palencia, ja tenen pistes indoor o moduls coberts amb els que potenciar l'atletisme. Totes aquestes ciutats han sabut trobar els recursos, la implicació de llurs institucions i la voluntat necessària per tirar endavant aquests projectes esportius. De moment nosaltres ens haurem de conformar amb una petita carpa cedida per uns amics, amb menys de 3m cuadrats, i una estufa d'exteriors aconseguida pel grup de tanquistes. Un pobre bagatge per continuar treballant durant l'extrem hivern lleidatà.
Com va dir aquell: Perdoneu, però algú ho havia de dir!