Els nostres videos

Loading...

TRADUCTOR / TRANSLATE

dissabte, 11 de desembre de 2010

Guanyar amb trampa és perdre

L'atletisme és la meva vida. Fa més de 30 anys que aquest esport forma part de la meva existència. Ell m'ho ha donat quasi tot: Reconeixement esportiu i professional, una esposa meravellosa i innumerables amics. Les competicions que he viscut m'han permès viatjar per arreu, vivint moments inoblidables que sovint rememoro amb el pas del temps. Actualment i mercès aquest esport, també gaudeixo amb força del meu primogènit, formidable atleta que no deixa de sorprendre'ns amb l'assoliment d'importants fites en la prova dels 110m.t. Al llarg dels anys, primer com a velocista i ara com a tècnic, comparteixo les il·lusions de centenars de joves esportistes que lluiten per assolir els seus somnis amb esportivitat i joc net. L'esport sempre ha estat considerat un bon mitjà per a assolir valors de desenvolupament personal i social: afany de superació, companyonia, honestedat, responsabilitat, integració, respecte, tolerància, acceptació de les regles, etc. En l'etapa com atleta vaig poder cultivar aquests i d'altres valors, els quals ara, com entrenador, intento transmetre als atletes que dirigeixo per tal que, al temps que progressen com esportistes, també ho facin com a persones de bé. Saben que em tenen al seu costat per ajudar-los a superar els mals moments, però també per gaudir conjuntament els moments de felicitat, quan tot l'esforç realitzat en els entrenaments es transforma en un tros de metall i un registre satisfactori. No demanem massa i ens conformem amb ben poc, doncs pràcticament no gaudim d'ajuts econòmics i de ressò mediàtic. Som feliços vivint el propi progrés esportiu i personal, que finalment és el que importa.
Els darrers temps hem pogut constatar que no tothom comparteix aquests valors, i que en alguns dels casos, aquesta manca de principis pot abocar persones sense escrúpuls dins un pou ple de trampes i mentides. Com imagineu, faig referència a les ja conegudes operacions Port, Grial, i molt especialment  a la que finalment ha provocat una major commoció, l'anomenada operació Llebrer, que ha suposat la inculpació de diversos  esportistes i professionals lligats a l'atletisme, el ciclisme i la medicina.  Des de fa dècades alguns ja intuíem les pràctiques, quan menys "irregulars", que alguns esportistes portaven a terme. Formes d'actuar que es traduïen en millores quasi miraculoses dels registres; en canvis anatòmics obtinguts amb  sospitosa celeritat; i en establiment de marques que, amb l'enduriment dels controls antidopatge, no han estat superades malgrat el pas del temps, els progressos dels sistemes d'entrenament, la millora del material esportiu i els avenços científics en àrees de suport a l'esport. Tot plegat no feia més que aixecar sospites dins el  món de l'esport que, pel que fa al cas espanyol, ara semblen confirmar-se amb les actuacions dels serveis de seguretat de l'estat i la detenció d'algun responsable tècnic amb important i dilatada trajectòria. Aquells mal anomenats esportistes van impedir a d'altres assolir llurs merescuts premis i reconeixements. Alguns tramposos van copar pòdiums, rebent privilegis del tot immerescuts, i el que és pitjor, dins la més indignant de les impunitats. Els seus actuals hereus no estan tenint tanta sort i, malgrat l'inicial ascens a l'Olimp esportiu, les actuacions de la justícia sembla que permetrà llur caiguda del pedestal. La nostra societat és en constant evolució, i actualment gaudeix dels  mitjans legislatius, judicials i científics per lluitar contra aquest xacra, al temps que creix la consciència social davant el problema i s'incrementa la pressió exercida per entitats com el Comitè Olímpic Internacional o l'Agència Internacional contra el Dopatge. La suma de tot plegat sembla donar els seus primers fruïts en un, fins no fa gaire temps, entorn encara massa permissiu.
Aquests darrers dies he llegit declaracions de tot tipus. La majoria manifesten que l'operació Llebrer és un cop dur per l'atletisme i la seva imatge. La meva visió és més optimista, doncs crec que aquests poden suposar els primers passos, del tot necessaris, per afrontar amb decisió el problema i dignificar encara més el món de l'esport.  Que és pitjor pel nostre esport: Enxampar els tramposos o anar perdent atletes amb talent que veuen que no poden guanyar els que no juguen net? L'atletisme no ha patit cap atac, els que l'han sofert han estat aquells que volen guanyar a qualsevol preu, aquells que violen els valors formatius de l'esport, aquells que creuen que l'activitat física és sols un negoci, aquells que juguen amb la pròpia salut i amb la dels altres de la manera més inconscient, aquells que..., en definitiva, ens han enganyat i robat durant molt de temps, aprofitant la indiferència d'alguns estaments.
Encara manca molt treball per realitzar, molta neteja per fer, però aquest cop sembla que el camí ha estat ben endegat. Tan de bo la investigació s'estengui i la justícia faci el seu treball, arribant també a d'altres esports que ara semblen intocables. Davant el frau a l'esport i el dopatge, permissivitat cero!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ni cal dir com n'estic d'acord amb el teu "editorial" i naturalment com lamento tot el que els tramposos ens han pres, a tu, a mi, i a molts altres atletes i entrenadors de bona fé.

Ernest Oriol
Entrenador nacional d'atletisme

Josep Arderius Llargués ha dit...

Molt bon article. Com a atleta jove i de poc nivell, no conec gaire les referències històriques que aportes (les quals són perfectament creïbles, com a mínim per a mi), però subscric plenament tot el que comentes sobre la importància de l'esport en molts dels valors de la vida, així com en el fet que els "atletes" implicats (no es mereixen ser qualificats amb una paraula tan bonica) no ens representen.

Afegir que tot això no és només un frau a l'esport i als seus practicants, sinó a la societat en general. Tan per part dels implicats directes com per part d'alguns dirigents, que no trobo gaire creïble que es presentin com a víctimes de l'afer i visquessin a les fosques del tema.

Visca l'atletisme!

Anònim ha dit...

Quim,tens tota la raó molts treballant anys,mentre una minoria recull èxits amb poc esforç,aixo hauria d'estar sempre aixi de controlat.
"al que ho fasi que ho pagui"

M.Rosa Charles