"Tempus fugit".... però hi ha coses que no canvien!
Ja ho deia el poeta romà Virgili: Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus, o el que ve a ser el mateix, mentrestant el temps fugeix irreparablement. Quan arribes a la meva edat te n'adones que aquesta frase es pot aplicar a mil situacions que, dia a dia, s'escarrassen a fer-te veure la fugacitat de tot plegat. Malgrat tot, aquest cap de setmana n'he viscut una de molt gratificant, al reunir-me amb el meu ex-entrenador, l'Ernest Oriol, i alguns dels companys i les companyes del grup d'entrenament amb qui vaig compartir aquells moments inoblidables com atleta, allà pels anys 80, i entre els que es trobava la meva companya. Fanny i jo, ens vàrem retrobar amb Raquel Sanz, Sara Hernández, Anna Gil, Enric Maria Sebastiani i Romà Montemayor. Llàstima que no van poder assistir-hi d'altres per compromisos familiars, però de ben segur que hi tornarem i aleshores alguns que no ha pogut gaudir d'aquest moment s'hi podran afegir. En la majoria dels casos, feia quasi 20 anys que no coincidíem. Hem hagut d'esperar que Facebook ajudés a retrobar-nos.
Pot ser sóc poc objectiu, però tots estaven com els recordava. El pas del temps no els ha maltractat. Una mica més de color blanc als cabells en el cas dels homes, alguna discreta arruga, pocs quilos de més, alguna inoportuna hèrnia discal... vaja, res d'important!
Vam ser un formidable grup d'entrenament, encapçalat per un, no menys, excepcional entrenador. Vam arribar a marcar registres importants, que molts anys després encara són entre els millors de sempre a nivell català. L'Ernest va dirigir amb saviesa el grup, amb un rigor i professionalitat poc reconeguts per clubs i institucions, malgrat ser un avençat als seu temps. Ell, formà part d'un notable grup de tècnics innovadors que, pel que fa a la velocitat, van introduir el mestratge del professor Vittori a Catalunya, i que finalment van deixar aquest esport davant la indiferència dels seus responsables. Altres noms com Carreño, Povill, Martín Acero, Torralba, Vila Viñas... no han estat mai prou reconeguts. Una situació que no ha millorat gaire 2 dècades després, i que fa que encara els entrenadors actuals siguem l'eslavó més dèbil de la cadena, el membre més oblidat per part dels clubs i federacions dins la família atlètica. Tan de bo que la nova fornada de joves entrenadors pugui gaudir una situació millor, que permeti una embranzida de l'atletisme, la qual, ara per ara, no es deixa veure.
Pot ser sóc poc objectiu, però tots estaven com els recordava. El pas del temps no els ha maltractat. Una mica més de color blanc als cabells en el cas dels homes, alguna discreta arruga, pocs quilos de més, alguna inoportuna hèrnia discal... vaja, res d'important!
Vam ser un formidable grup d'entrenament, encapçalat per un, no menys, excepcional entrenador. Vam arribar a marcar registres importants, que molts anys després encara són entre els millors de sempre a nivell català. L'Ernest va dirigir amb saviesa el grup, amb un rigor i professionalitat poc reconeguts per clubs i institucions, malgrat ser un avençat als seu temps. Ell, formà part d'un notable grup de tècnics innovadors que, pel que fa a la velocitat, van introduir el mestratge del professor Vittori a Catalunya, i que finalment van deixar aquest esport davant la indiferència dels seus responsables. Altres noms com Carreño, Povill, Martín Acero, Torralba, Vila Viñas... no han estat mai prou reconeguts. Una situació que no ha millorat gaire 2 dècades després, i que fa que encara els entrenadors actuals siguem l'eslavó més dèbil de la cadena, el membre més oblidat per part dels clubs i federacions dins la família atlètica. Tan de bo que la nova fornada de joves entrenadors pugui gaudir una situació millor, que permeti una embranzida de l'atletisme, la qual, ara per ara, no es deixa veure.
Campionat d'Espanya Universitari. Salamanca, 1984
Comentaris