Pistes del Camp Escolar de Lleida: Un viatge de l'esperança a la decepció!

Fa dos anys que es va inaugurar la remodelació de les pistes del Camp Escolar de Lleida. Eren moments de joia per la família atlètica, i especialment pels atletes de la Residència d'Esportistes Màrius Torres de Lleida, que pensaven que podrien gaudir d'una moderna instal·lació amb tots els mitjans. Tots creiem que es tractava d'una infraestructura que havia de servir per potenciar l'atletisme en les nostres contrades. Però la realitat ha estat molt més tossuda i decepcionant. A dia d'avui aquestes pistes nomes serveixen per fer cursa contínua i poca cosa més. Encara no es poden emprar els vestuaris, el gimnàs o el material atlètic bàsic per desenvolupar la majoria de les sessions d'entrenament. L'enllumenat no funciona, no hi ha control d'accés, ni vigilància. I si bé és veritat que qualsevol pot accedir a la instal·lació per córrer lliurement, també ho és que a diari hi accedeixen impunement persones que, amb menysteniment, només busquen fer bretolades en el mobiliari públic o convertir la pista un improvisat abocador.

I mentres, tècnics, atletes, i les seves famílies, han de desplaçar-se a la pista municipal de Lleida, ubicades a les Basses d'Alpicat. Un viatge diari d'uns 15 ó 20 km (anada i tornada) que seria del tot innecessari de tenir a la nostra disposició aquestes pistes ja inaugurades al centre de la ciutat. Pot ser no és un gran esforç pels que tenim transport privat, però si que ho és pels que depenen del transport públic (poc fluït fins les Basses). Ara, a més a més, l'autobús no arriba ben bé fins l'estadi, fent que petits i adolescents, hagin de creuar l'abandonat i descuidat recinte de les Basses fins arribar a les pistes, traves que s'ha de realitzar pràcticament sense enllumenat, la qual cosa provoca la lògica preocupació dels pares.
Tot el que he exposat va en detriment de la pràctica de l'atletisme. Si a més a més ens trobem amb que aquest esport no gaudeix del ressò mediàtic d'altres activitats esportives, el problema es tradueix en la major dificultat en la captació de nous practicants i talents.
Espero i desitjo que aquesta situació a que ens ha emportat la manca d'enteniment entre institucions, trobi aviat una sortida. Tots els perjudicats esperem del bon fer d'aquells que han de vetllar pel bon funcionament dels serveis públics, per així no decepcionar-nos encara més davant l'oblit sistemàtic que pateixen esports minoritaris com el nostre.