No woman no cry!

Amb el títol del famós tema de Bob Marley podria resumir la conversa que vaig tenir amb Laia pocs minuts més tard que guanyés a Palafrugell els 400m.ll. del Campionat de Catalunya Absolut - Open Catalunya. Els seus plors i el remor de la grada d'Avilés em feien quasi inaudible el que deia, però finalment vaig poder entendre el suficient per unir-me a ella en l'emoció per un resultat merescut, que feia justícia a l'il·lusió que ambdós hem posat en aquesta temporada que clou una dura travessa pel desert en forma de lesió.

Com ja he comentat, jo era a Avilés, amb la Fanny i el Bernat, seguint els 110m.t. de l'Arnau i els 800m.ll. del Jonathan, que competien en el Campionat d'Espanya Juvenil per Seleccions Autonòmiques. Esperava amb impaciència una trucada que confirmés els meus pronòstics en el retorn de Laia a un campionat després 3 temporades. Havia de lluitar per les medalles amb excel·lents quatrecentistes com Eva Martín o Andrea Díez, i això requeria una competició sense errades, més i quan, les dues partien en carrers per darrera de Laia. La situació li exigia una confiança plena en les seves pròpies possibilitats. Laia havia de marcar un ritme adequat i no perdre el cap quan l'Eva l'enxampés, la qual cosa era el més previsible. I així va ser, la velocista lleidatana va complir amb la tàctica i amb un final incontestable es va imposar, marcant un excel·lent temps de 55"03, que es convertia en el nou rècord dels Campionats de Catalunya. Laia pujava al més alt del pòdium, retrobant aquelles sensacions tan oblidades, que són les que ens donen vida en aquest difícil món de l'atletisme d'alt nivell.
Ara veiem la lesió com un parèntesi, com un lapsus en el temps que simplement ens ha fet més madurs (més vell, en el meu cas!), que inclús m'ha permès conèixer millor la fortalesa d'aquesta gran esportista, però que no ha influït en el seu camí vers l'élit... Ara podem dir que el malson ha acabat i que ara.... tot és possible!